Ens sorprèn gratament una carta publicada al Diari de Girona d’aquest dissabte. És de l’Anna, una mare de P4 que escriu molt bé i està plena de raó i sentit comú.
Aquí us la traslladem:
“Negres, rojos i blancs… tots som iguals, tots som germans”. La cançó la canta el meu fill, a la classe dels Tigres del col·legi El Gegant del Rec, a Salt. Són un grup d’uns 25 nens “negres, rojos i blancs”, que aprenen ben barrejadets. La direcció de l’escola dedica aquest curs a explicar als petits que en aquest món hi conviuen persones i cultures molt diferents. Que la vida és així, que no tot és només blanc o només negre, vaja. Tot i que els dos petits de casa són saltencs de soca-rel, la nostra família és nouvinguda al poble. Som uns immigrants blanquets, doncs, amb papers, drets i deures, que vam arribar fa cinc o sis anys amb la intenció de quedar-nos.
Sobta i entristeix que aquests dies, mentre els menuts del Gegant del Rec canten a la fraternitat entre pobles i races, alguns dels seus grans facin un ridícul estrepitós per places i carrers. Es barallen, s’increpen i s’insulten amb l’excusa que a uns pocs els han robat a casa o al negoci, i reparteixen culpes entre l’Ajuntament i els veïns negres i rojos, sospitosos habituals allà on van.
Que un malfactor violi la teva intimitat i saquegi la teva cuina, el teu menjador o la teva habitació, és horrorós. I protestar per això és legítim. Els lladres acostumen a ser uns malparits, sí. I de lladres, com de malparits, n’hi ha de tots colors: negres, rojos i blancs. I de la mateixa manera que ningú no és capaç de mantenir eternament la casa d’algú fora de l’abast dels delinqüents, tampoc ningú no és capaç, a aquestes alçades, de demostrar que els negres i els rojos tenen res a veure amb els robatoris de les darreres setmanes.
Pertoca a la policia trobar als dolents de veritat, siguin del color que siguin, i ens correspon a la resta fer de veïns i deixar-nos de conjectures i falses acusacions.
A qualsevol poble o ciutat l’arribada massiva d’estrangers provoca un xoc. A Salt aquest xoc ha estat molt intens i en pocs anys ha provocat problemes i desajustos, guetos en algunes escoles i barris, i conflictes veïnals. Que un blanc s’entengui amb un roig o un negre no sempre és fàcil, no; però no ha de ser impossible. Que 15.000 blancs s’hagin d’entendre amb 15.000 negres i rojos és quinze mil vegades difícil; però no ha de ser impossible, tampoc.
La manera com s’han queixat algunes de les víctimes dels robatoris -amb el suport de persones que, tot i no haver-ne patit, també insultaven- ha estat un despropòsit. Igualment, que l’endemà hi haguessin manifestacions d’altres veïns que s’han sentit calumniats (amb raó) tampoc no ajuda a calmar els ànims. Que et robin emprenya, i molt, però que cada dos per tres et prenguin per un lladre en potència, deu ser terrible.
Fa la sensació que uns pocs intenten inflamar un conflicte que si acaba explotant afectarà moltíssima més gent que viu i vol viure en pau. De cada deu veïns de Salt, sis són més o menys blanquets i quatre més o menys negrets, això és un fet. Enlloc de Catalunya hi ha aquesta proporció, però les coses són com són i als de Salt -als nouvinguts com nosaltres i als de tota la vida- ens toca conviure amb aquestes estadístiques.
Dir que la immigració no provoca problemes és mentir; afirmar que la immigració és la font de totes les desgràcies és enganyar amb mala fe. Qui no accepta els negres i rojos tal com accepta els blancs té un problema, però que no el traslladi a la resta. I si necessita socialitzar-lo, que no ho faci bramant i amenaçant. Que sigui educat. Un consell: que tregui el cap pel Gegant del Rec. Allà, nens de tres i quatre anys blanquets, rogets i negrets, li donaran una lliçó magistral de sentit comú i realitat.
ANNA MAS RIBAS
Comentaris recents